Assegut al tren, miro a banda i banda del cotxe on viatjo i em fixo en les cares dels molts treballadors que, fins el darrer dia de l'any, acudeixen d'hora al seu lloc de treball per, en alguns casos, aquesta nit poder fer una mica de gresca i sopar quelcom diferent que altres nits no es permeten el luxe de menjar. Alguns, la situació per la que passen, no els permetrà poder-se permetre aquest capritx o, senzillament, pensant en el futur que els espera, no els vindrà de gust. Són cares de gent cansada, i passen pocs minuts de les set del matí. En les mans de l'home que va al meu costat, d'origen sud americà i que constantment mira què estic escrivint, hi veig estralls de la realització de treballs manuals. Un tall, suposo que recent, encara no ha suturat del tot. Aixeco el cap i la situació no canvia massa. Davant del meu company de seient, una dona d'uns quaranta anys, també sud-americana, dorm amb una jaqueta gruixuda i la bossa, que reposa al seient del costat, subjectada de la mà per evitar que li robin. D'altres, com jo, escolten música o la ràdio i juguen amb petits gadgets electrònics. De fons, se senten un parell de noies que comenten la roba que es posaran aquesta nit de fi d'any. Estampes, totes elles, que em recorden a la narració que sovint, l'amic Quico Sallés de Nació Digital, ens fa durant les seves hores de viatge entre el Bages i Barcelona.
En Quico és el mateix que fa només unes setmanes, palplantat a les portes de Palau, capturava el moment que el president d'Esquerra, Oriol Junqueras, arribava per reunir-se amb el President de la Generalitat i que, hores més tard, ens desvetllava la pregunta i la data en què, els catalans, estem cridats a decidir el nostre futur, desafiant, o no, el que diuen les lleis. Aquesta és, sens dubte, una de les notícies de l'any al nostre petit país, com va batejar Lluís Llach.
D'acord amb el que milers de catalans han reclamat al carrer i a les urnes, el president Artur Mas lidera, juntament amb la resta del Govern i Esquerra, Iniciativa i la CUP, la posada a la nostra disposició de l'eina més democràtica que existeix per decidir el futur del nostre poble: les urnes. Com deia ahir mateix en el seu discurs de Cap d'Any el President, quelcom que fa només 300 anys -no masses en el global de la història mil·lenària del nostre país-, semblava impensable després de perdre totes les nostres llibertats.
Catalunya ha començat ja el seu particular viatge cap a Ítaca. I tornant a fer referència al mestre, com vaticinava Lluís Llach, el camí serà llarg i ple d'aventures. I avui, ningú pot negar això. Llarg, perquè malauradament moltes generacions ho han intentat i alguns hi han deixat la seva pròpia vida. I aventures, tristament, perquè hi ha qui només entén la democràcia quan li interessa. Com ja era previsible, a Madrid, això de la Independència no s'ho han acabat de creure fins a última hora. I ara han activat tots els mecanismes diplomàtics per desacreditar-nos. Però al llarg d'aquests 365 dies també hi ha hagut qui ha volgut enviar-nos els tancs, qui ha volgut empresonar al president de la Generalitat o qui ha volgut suspendre el nostre autogovern. I de totes bandes. Militars, càrrecs del PP i del PSOE, que han recordat al President què li va passar a Companys. Amenaces que en qualsevol país democràtic, serien jutjades i penades. Mentrestant, a Catalunya, l'11 de setembre ens vam agafar de la mà de Salses a Guardamar per dir que som un sol poble. I a nivell internacional es van fixar amb nosaltres. Centenars de mitjans, alguns dels més importants del món, van establir base a Catalunya durant uns dies per informar sobre el tema.
I tot i que ja hàgim començat a fer les maletes, cap a Ítaca encara no sabem com hi anirem. De moment, amb 25 anys de retard, tenim la possibilitat de fer-ho amb tren d'Alta Velocitat. Des de fa pocs dies, Catalunya ja està connectada amb Europa gràcies al treball que durant molts anys han fet des del Ministre Barrionuevo, el President Pujol, Albert Vilalta o els consellers Macias, Puig, Nadal, Recorder o, més recentment, entre d'altres, Vila. Catalunya ha avançat en competitivitat. I tot i que algunes empreses s'han interessat pel nostre país, encara queda feina a fer. De moment, el Govern hi posa eines. Divendres farà just un any que, a Osona, inauguràvem el desdoblament de l'Eix Transversal. Una via molt utilitzada i perillosa a la vegada, on molts conductors han gravat el seu nom en l'asfalt. En un any, la sinistralitat s'ha reduït en un 90%. Diferent, lamentablement, del què ha passat a la N-ll. El govern espanyol, enrocat en què no hi ha diners, continua no prioritzant -si parles amb ells et diuen que sí-, les obres d'aquesta carretera que travessa les comarques gironines i és la porta d'entrada d'europeus al nostre país. Tot i que amb un intens treball del conseller Santi Vila i el seu equip, s'han desviat els vehicles pesants cap a l'autopista, encara son molts els conductors que, demà mateix, desafiaran la seva vida a aquesta carretera.
El 2013 també ha estat l'any dels jutjats. Poc es devia pensar el jutge Pablo Ruz, en sortir de la facultat, que es podria arribar a fer tant famós. El finançament il·legal del PP, el cas Gürtel, el Palma Arena, el cas Raval, l'espionatge entre polítics, els negocis d'Iñaki Urdangarin i l'Infanta Cristina o el cas Mercuri han col·lapsat els jutjats del nostre país. Un col·lapse, que més enllà de desacreditar la feina que diàriament fem molts dels que ens dediquem a la política, potser no ha donat temps a què personatges com Fèlix Millet, a qui el jutge ha provat que ha desfalcat milions de diners públics, s'hagin assegut encara al banc dels acusats i hagin estat condemnats. Això també desacredita, i molt, la política, el sistema judicial, i en definitiva, la nostra societat. Notícies, totes elles, que han tingut els jutjats com a protagonistes i que han obert capçaleres de grans diaris. D'altres, sortides d'allà mateix, per contra, no han aconseguit el mateix ressò tot i que en el seu dia el van tenir. I de casos, n'hi ha. Polítics com Joan Carles García Cañizares, alcalde de Tordera o Ferran Falcó, diputat al Parlament, a qui després d'anys de ser apuntats amb el dit acusats de delictes relacionats amb l'exercici dels seus càrrecs públics, han estat absolts. I que això no surti igual en obertures de diaris, també és una mostra més de la crisi que viu el periodisme, perquè passa de posar en relleu les coses bones que tenim a les coses dolentes. I així, no ens en sortirem.
Aquest, segons diuen els entesos, i Mariano Rajoy, també ha estat el darrer any de la crisi entesa com ens l'han explicat fins ara. Diuen que comencen a aparèixer brots verds. Miro al meu company de viatge i giro el cap cap a la finestra, i en la seva cara i veig neguit i per la finestra, les muntanyes rocoses del tortuós viatge del rodalies entre Vic i Barcelona. L'atur ha tingut petits alts i baixos, però continua en uns nivells inacceptables. La reforma laboral del PP, i a la que CiU hi vam donar suport introduint-hi algunes millores, ha facilitat als empresaris els acomiadaments i el tancament d'empreses. I si bé amb els anys alguns d'aquests llocs de treball sí que es podran restablir, pràcticament, la trencadissa que hi ha hagut és irreparable. A les portes de les oficines de l'atur, cada dia, hi ha qui desafia la seva viabilitat personal a les sureres que, clavades amb xinxetes, sostenen alguna oferta laboral. On no demanen persones molt qualificades, ni ofereixen grans condicions laborals. I on fins i tot, alguns s'acullen al miserable sou mínim interprofessional de 645,30 euros que el govern del PP considera que és el mínim per cal per a viure. El que és segur, és que per a un nen català, si la llei Wert prospera, amb aquest sou no es podrà permetre aprendre la nostra llengua, que serà relegada a l'escola prioritzant el castellà. El ministre, sense embuts, ho va dir clar: "quiero españolizar a los niños catalanes".
L'hemeroteca ens recorda, tot i que per aquestes coses la memòria no ens pot fallar, l'accident més greu que hi ha hagut en la història ferroviària recent a la Península Ibèrica, amb la mort de prop d'un centenar de persones a Santiago de Compostel·la. Un excés de velocitat, sumat a la manca d'implantació d'elements que garanteixin la total seguretat de la via, com si s'han implantat en altres punts de l'estat, van provocar una tragèdia que va consternar a tothom. A la Vall d'Aran, els aiguats, també van destrossar tot el que es trobaven al seu pas provocant la mort d'una veïna. A l'empordanet, per contra, van ser les flames les que van tornar a sembrar el pànic amb un incendi que durant dos dies va fer desallotjar a desenes de veïns dels seus habitatges. Amb la mateixa violència i força que les entitats bancàries, veient com qui queda fora de casa s'ho mira amb impotència i resignació. En aquest cas, la tasca de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, la PAH, ha liderat una lluita social cada cop més creixent i que ha realitzat nombroses i sorolloses reivindicacions, ocupant tant entitats financeres com fent escarnis a casa de càrrecs polítics. Manifestacions, també, que s'han repetit reiteradament als exteriors del Parlament i del Congrés dels Diputats, amb una càrrega policial que poc té a envejar a la nova i polèmica llei de seguretat promoguda pel ministre Fernández Díaz que coarta el dret a manifestació. De coartar, sobre la llibertat de decidir respecte el seu propi cos, també n'ha aprés aquest any el ministre de Justícia Alberto Ruíz-Gallardón, promovent una llei contra l'abortament que porta Espanya a èpoques ancestral.
A nivell comunicatiu, a banda de la gravíssima situació que viu el sector i molts mitjans en particular, sobretot els locals, que afecta a molts periodistes que han perdut la seva feina, aquest és l'any del tancament de Canal9. Una ordre del president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, deixava als valencians sense ràdio-televisió pública i, per tant, sense cap instrument plural, si així es podia qualificar, per informar-se del que passa al seu voltant. Un tancament que va destapar la caixa dels trons, amb el remor de fons del tancament d'altres televisions. A Catalunya és l'any de la Mònica Terribas i Catalunya Ràdio. La periodista, símbol per a molts, ha tornat a la comunicació pública i ha fet renéixer El Matí de Catalunya Ràdio. A l'altra banda de la Diagonal, mentrestant, Javier Godó canviava fa només uns dies al director de La Vanguardia, José Antich pel seu home de confiança, Màrius Carol. Lamentablement, a Síria, el periodista de 'El Periódico' Marc Marginedas i el fotògraf cugatenc Ricard Garcia, continuen segrestats per membres de l'ISIS.
El 2013 també és l'any dels Germans Roca. Els tres cuiners gironins, fills d'una família restauradora de la capital dels rius que manté el restaurant amb menú diari per a treballadors a pocs metres del millor restaurant del món, van aconseguir la tercera estrella Michelin i se situen en la primera posició del rànquing de restaurants a nivell mundial. També ha estat de celebració el pilot de MotoGP Marc Márquez. El tro de Cervera no ha deixat indiferent a ningú. La seva progressió ha estat espectacular i, de ser un ídol de Valentino Rossi, ha passat a ser l'ídol de milers de persones, superant l'italià i aconseguint, amb només 20 anys, tots els títols en competició de motos. Pol Espargaró i Maverick Viñales, en 250cc i 125 cc, també han tocat el cim i han permès que el triplet de campions del podi de motos mundial sigui 100% català. Una mostra més del, que què tenim? I deixeu-me tirar cap a casa però, aquesta també ha estat la temporada del Girona FC, que ha viscut un gran somni que l'ha deixat a les portes de la Primera Divisió, de la UE Olot, que per primer cop està tastant la Segona B i del Club Patinatge Artístic Olot, campió del món de grups show. I mentre uns guanyen, altres perden. Als madrilenys sempre els quedarà fer un "relaxing cup in cafe con leche in the Plaza Mayor" per recordar que durant molts anys van intentar ser ciutat olímpica. Els qui segur que no se n'oblidaran són els membres del COI, acusats de tot per la premsa espanyola l'endemà, ni els internautes, que tenen a Youtube una de les perles idiomàtiques més impressionants de la història, protagonitzada per l'alcaldessa Ana Botella.
I la darrera retrospectiva a l'any que deixem enrere és per fer un sentit record. A aquells que ens han deixat. A persones que han lluitat per la pau al món com Nelson Mandela, que han fet gran la cultura catalana com Max Cahner, Martí de Riquer, Ana Lizaran, Bigas Luna, Joana Raspall o Oriol Maspons, que ens han fet emocionar a tots amb la seva veu com Constanino Romero, Manolo Escobar o Concha García Campoy o que, des dels seus àmbits han treballat tant per Catalunya, com Albert Vilalta o l'arquebisbe, Ricard Maria Carles.
El viatge en tren s'acaba, el del rodalies, és clar. Si n'hem d'agafar un d'Alta Velocitat per anar a Ítaca, ho veurem en els propers mesos. Això sí, els de l'Ebre pugeu fins a Tarragona a buscar-lo, que això del Corredor no té pressa…
La dona del davant es va despertant pensant en la feixuga jornada laboral que li queda per davant, el meu company de viatge, al final, em pregunta que si sóc periodista i què estic escriguen -fet que ens fa iniciar en una conversa sobre l'actualitat- i les dues noies que preparaven cap d'any, ja ens han fet saber a tots els passatgers, que una portaria un vestidet curtet negre i l'altra es posaria uns pantalons vermells amb una camisa blanca i, que sobretot, passaria per la perruqueria.
Per la megafonia, aquesta a diferència de la del TAV sí amb una dicció correcta en català, anuncia la parada Estació de Sants. Moment de fer transbord i continuar el meu viatge fins a l'Aeroport, aquell nus de comunicacions líder en passatgers però maltractat en serveis, per iniciar unes mini vacances aprofitant el cap d'any. Arribem així al destí final. El que ens deparà el futur, el 2014 que comença demà, no el coneixem, però tant els viatgers del tren com jo mateix, tinc la certesa que el continuarem desafiant per seguir creixent.