En defensa de Manel Prat
Ja n'hi ha prou de buscar culpables. En el nostre país, sempre que alguna cosa no funciona correctament, alguns frisen per jugar al joc de les cadires. Aquell joc al qual tots de petits hi hem jugat algun dia, i que no consisteix en res més que en córrer i fer voltes fins a trobar una cadira buida. I per ocupar-la, fes el que sigui perquè ningú se t'hi assegui. Actitud infantil, sí. El més greu d'això és que qui hi juga son persones majors d'edats, plenament conscients dels seus actes -o això volen aparentar- i que, per a més inri, cobren un sou públic en tant que han estat escollits per centenars de catalanes i catalans. Sí, em refereixo a la classe política.
Al director general dels Mossos d'Esquadra, amb qui comparteixo poc més que l'haver nascut en una magnífica ciutat envoltada de volcans i una militància política, n'hi ha més d'un que fa temps que l'hi hagués agradat eliminar-lo del joc. Deixar-lo sense cadira. Qualsevol acció desafortunada que realitzen els Mossos d'Esquadra, a Manel Prat, li recauen totes les culpes. D'acord que és el director general del cos, però no sempre està en cos present en tots els dispositius policials. I com a bon cap de treballadors, sempre ha de confiar en la paraula dels seus.
Equivocar-se és humà. Qui no ho ha fet algun cop al llarg de la seva vida? Igual d'humà que saber reaccionar un cop has vist que anaves en la direcció contrària. I pel que he anat seguint aquests dies, Prat, el conseller Espadeler i en definitiva, la conselleria d'Interior, ho ha fet. Complint una sol•licitud de la jutgessa que instrueix el cas, dictada el 9 d'octubre, el cos de Mossos d'Esquadra s'enretira de la investigació que passa a mans del Cos Nacional de la Policia. I en el mateix escrit, la magistrada també feia referència a què tampoc s'obrís cap investigació interna fins que ella no tanqués el procediment penal. I així ho han fet. Impecable. Un cop imputats, reacció. I la més dura. Negar-los el sou.
Si mirem l'arc parlamentari català trobarem més d'un d'aquests que avui surten esverats en demanar la dimissió de Prat, que s'ha equivocat al llarg de la seva vida. I lluny de demanar perdó, de reaccionar o d'entendre el que fan els altres per intentar sol•lucionar els seus errors -per altra banda molt greus i que avui afecten a milers de ciutadans-, es refermen en la seva actitud. Bé, què dir d'aquells que tenen un ego superior a les seves possibilitats… I ningú ha sortit al carrer a demanar-los la dimissió per nefastos gestors. Ni per parlar en nom de les esquerres des d'una caseta a primera línia de la Costa Brava mentre els Mossos atonyinen a joves universitaris a Plaça Universitat… tant se val, hi ha catalans amb qui és més difícil fer pedagogia que amb alguns espanyols.
És evident que dins el cos dels Mossos d'Esquadra hi ha agents de tot tipus. N'hi ha d'esquerres i sensibles, de dretes i resolutius i fins i tot feixistes. Com en tot gran col•lectiu, la diversitat és abundant, garantia per altra banda, d'una major pluralitat. I aquests mateixos agents, que diàriament surten a patrullar pels carrers del nostre país, estan al nostre servei. A les bones i a les dolentes. I equivocadament o no, se'ls han donat unes eines i uns atributs per a poder realitzar la seva feina. I sí, quan ens enganxen en un radar anant a més del compte son uns malparits però, quan assisteixen un part enmig del carrer o detenen a aquell individu tant perillós que té al barri amenaçat, què són?
Ja n'hi ha prou de donar les culpes. Qui arrisca, té risc a perdre i qui no arrisca, mai pot sortir vencedor. Hauríem de començar a restar importància al micro i la foto i d'aquesta forma evitaríem dir autèntiques ximpleries als mitjans de comunicació i, a la vegada, evitaríem la pena del telenotícies. Del contrari, al final, ens acabarem tornant tots autèntics egoistes a qui els altres quedarà molt llunyà.