Petites bogeries que canvien grans històries

2013-12-12 18:53

Diuen que les grans coses comencen per petits gestos. Petites bogeries, diria l'amic Cristóbal Colón. Un petit gest, aleshores per alguns una petita bogeria, és el que el març del 2011 proposava la Joventut Nacionalista de Catalunya, per enèsima vegada, al Congrés de Convergència. Aquell cop, però, mentre al carrer centenars de persones cridaven contra el nostre partit, a dins alguna cosa estava canviant. A mitja tarda, l'aleshores president Gerard Figueras i la vicepresidenta Marta Pascal, ens arraconaven a tots els delegats de la JNC en una punta de la cafeteria i ens deien que aquest cop sí, que Convergència ens ho havia comprat. No sabíem si era un final <>el del catalanisme polític moderat que durant molts anys havia utilitzat CiU o un inici <>el d'un nou estat. En tot cas, sabíem que allò significava alguna cosa.

Des d'aleshores, a Catalunya, ha plogut molt. A vegades sobre mullat, d'altres sobre un terreny aspre i de mal llaurar. En aquest temps, el govern espanyol, tancat al diàleg, ens ha negat un nou model de finançament. Com a resposta a l'immobolisime de l'estat, la resposta catalana va ser la de moure'ns. I lluny d'arronsar-nos i acceptar qualsevol minúcia que Rajoy ens pogués oferir, Mas va convocar eleccions anticipades. Un petit gest, per alguns, una gran bogeria per a d'altres. De nou, molts no sabíem si era un final <>el d'una Catalunya pròspera motor de l'estat espanyol, o un inici <>el d'un viatge cap a la llibertat. Fos el que fos, suposava el pas dels ciutadans per les urnes i, això, majoritàriament és sinònim de canvi, a més d'exercici democràtic.

I com qui dia passa, any empeny, agafats de la mà de punta a punta del país, Catalunya ha anat fent el seu camí. No sense entrebancs, ni intents per fer-nos desviar del mateix. Però amb una fermesa i una discreció que sempre son bones conselleres. 

A Convergència, durant aquests mesos, hem sortit al carrer per explicar un a un, a tots els ciutadans de Catalunya, el perquè d'aquesta aventura de la Independència. Ho hem fer a Barcelona, a Olot, al barri de La Mina de Sant Adrià de Besòs, a Llagostera, a Viladecans, a Riudoms, a la Seu d'Urgell, a Vidreres o a L'Hospitalet. Ho han fet els nostres principals dirigents però també, ho han fet els nostres càrrecs electes municipals. Alcaldes nascuts a Tarifa, caps de l'oposició que lluiten contra el vent en terreny hostil... ho hem fet perquè ens ho creiem i perquè és el que la gran majoria de catalans ens han demanat.

Potser sí, és cert, que pot haver semblat que durant aquests mesos a Convergència  sols pensàvem en la Independència. Però els ben asseguro que, darrere aquest sentiment, hi ha una feina important de cadascú dels que defensem aquest projecte per apuntalar, abans de qualsevol votació, els pilars bàsics de l'estat del benestar de les nostres persones. Perquè és des de la proximitat, des d'aquelles administracions més properes, des d'on ens és més fàcil detectar el problema i donar-li una solució. I perquè, en aquest nou projecte, hi hem de ser tots.

Sense massa soroll, discretament, avui el President Mas, acompanyat per representants de totes les forces favorables al dret a decidir, anunciava data i pregunta. I ràpidament, al Congrés, han deixat anar els lleons. Quina por els fa la democràcia a alguns.

Ara, Espanya té una magnífica oportunitat de separar-se d'una colònia espanyola de forma pacífica i pactada. La millor oportunitat, comptant les que ha perdut al llarg de la història. Però sembla que "l'orgullo español" prevaladrà al sentit comú. Greu error.

Com a catalans, avui és un dia d'emocions. De petites bogeries plasmades en fets reals. Malgrat molts ens vulguin fer creure el contrari. Tenim pregunta i tenim data al calendari. I tenim la il•lusió. No estem planejant una guerra <>nosaltres, estem dibuixant un nou país. Potser estem tots immersos en una bogeria col•lectiva, qui sap. Però si el boig és l'altra?