Suárez: artífex d'una transició cap a una democràcia imperfecta

Que els humans anem a roda del que diuen els altres no és cap novetat. Tot i que aquest tampoc seria motiu per justificar tot el que en les últimes hores s'ha dit o escrit sobre la figura d'Adolfo Suárez. Bàsicament perquè alguns, com el mateix Rei Joan Carles o el president Pujol, el coneixien molt. I perquè d'altres, com els polítics de nova fornada o els molts joves que aspiren a ser polítics, no el coneixien gens, ni a ell, ni a la seva obra i llegat.

 

És evident que el servei públic prestat per Suárez a l'estat espanyol ha estat cabdal per a viure com vivim avui. Però insuficient per garantir que molta gent no ho passi malament. Que la igualtat encara sigui una paraula no del tot dotada de contingut. Que la llibertat, sigui un dret que algú es pren com a do donat per la vida juntament amb la capacitat d'atorgar-la, o no. O potser, fins i tot no la vegin com un dret.

 

Passar del franquisme a garant de la democràcia hi ha un pas de gegant. El caràcter dialogant i constructiu dels qui l'han conegut amb vida, avala que de tots els que hi havia en aquella època, Suárez era segurament un dels pocs possibles per a fer aquesta transició. Però avui, quan tots plegats ens omplim la boca de regeneració, no seria jo qui amb un passat així, em proposés escriure un futur de vot i urna.

 

Sempre m'han dit que a les coses dolentes se'ls ha de donar la volta. I veure'n la part positiva. I si ens posem a mirar, aquest canvi de rol adoptat per Suárez a l'arribar a la presidència del Govern, té una gran part de positiva. Estava a punt d'escriure de penediment pel seu passat: però en el moment de prometre el càrrec, va jurar fidelitat al Rei i als valors fundacionals del movimiento nacional.

 

Adolfo Suárez, per qui avui tothom vessa llàgrimes, tant els de dretes com els d'esquerres, va prendre grans decisions com garantir el dret a manifestació, -avui amenaçat de mort per la llei de seguretat del ministre Fernández Díaz-. Va treballar per la legalització dels partits polítics, fins i tot el comunista -a les antípodes dels seus pensaments-, mentre que avui, un govern democràtic, planteja il·legalitzar un moviment ciutadà com l'Assemblea Nacional Catalana. Va apostar per la llibertat sindical, dret que més d'un dels que el ploren, avui, voldria tirar-lo el enrere. I va restaurar la Generalitat de Catalunya, va restablir el concert econòmic a Biscaia i Gipúscoa i va treballar de valent per tirar endavant els estatuts d'autonomia de diverses comunitats, fets que gent amb qui va compartir ideals polítics, però també d'altres que han nascut més cap als nostres dies, els agradaria deixar sense efecte. El que son les coses…

 

Vist en perspectiva, a Suárez, li hem d'agrair moltes coses. Per exemple. que malgrat el seu passat, tingués la valentia de posar-se al front de la transició cap a la democràcia. Cap a una democràcia imperfecta, diria jo, que poc recorda del que el difunt va començar l'any 1976, dos anys abans de l'aprovació de la Constitució, aquesta santa bíblia que avui, també, tots els que el ploren defensen a capa i espasa.

 

No vull ser malinterpretat ni insultat, però em sembla a mi, que molts dels qui avui en lamenten la seva mort -jo, per respecte qualsevol humà que perd la condició vital, i a més quan ha contribuït tant a canviar l'estat en el que visc, també la lamento-, estarien millor agafant qualsevol llibre d'història o les actes que es conservin dels seus anys de presidència, i intentessin emmirallar-se en  la seva política de principis de la democràcia. Plorar al passat és bo, perquè vol dir que mantenim la memòria. El que hem d'evitar, és fer plorar a gent en el present i el futur, per no recordar el que garanteixen els drets humans.