TV3: L'hora de posar ordre
He volgut deixar passar una mica de temps des del nomenament d'Eugeni Sallent com a nou director de Televisió de Catalunya per escriure aquestes quatre ratlles. No per decidir el sentit de la meva opinió, que ja el tenia molt clar abans del nomenament, sinó per a veure i escoltar les reaccions. I lamentablement, hi ha gent que cada dia se supera.
Estic especialment content que sigui Sallent l'escollit per dirigir TVC. Per diversos motius. El primer, perquè això posa de manifest que el periodisme és una feina vocacional. I en molts casos, són (som) els no llicenciats en periodisme, els qui vivim amb més passió la professió. Una d'aquelles feines que no té horaris, que et fa estar a l'ull de l'huracà, i com em va dir un dia en Xavier Rius (director d'e-noticies), et priva de tenir massa amics.
El segon dels motius que em porten a aplaudir l'elecció d'Eugeni Sallent és la professionalitat i la mà esquerra amb què ha dirigit RAC1 durant dotze anys. Del no res, amb uns equips humans i tècnics que no tenen res a veure amb els d'altres emissores del país, ha aconseguit fer la ràdio líder en audiència. I el més important: en cohesió social i de país.
El nou director de TV3 ha demanat que se'l jutgi per la feina que faci. I així ha de ser. Ha posat les cartes sobre la taula: amb menys, farem més. Visió empresarial privada al sector públic. Chapeau.
Els treballadors de la CCMA han disposat i disposen de prou privilegis com per privar-se el màxim dirigent de la televisió de demanar-los aquest esforç. I lluny del que molts crítics ja han dit -que l'entrada de Sallent portarà TV3 a la privatització-, crec que la lectura d'aquesta declaració de principis del nou director hauria de ser tot el contrari. Entre altres coses, perquè així és com s'ha funcionat fins ara, externalitzant programes –d'altra banda, molt bons-, com Crakòvia, Polònia o Banda Ampla. Amb preus per damunt de la rendibilitat que donen. Hi ha prou recursos i professionals per produir-los des de la casa.
És evident que hi ha d'haver mitjans de comunicació públics. Ni ho nego, ni en dubto. Però de serveis públics, n'hi ha de molts tipus, i no podem posar en el mateix sac la CCMA que els departaments de Salut o Ensenyament. Per allò del servei al ciutadà. Poder veure un partit del Barça –tot i que sigui un dels grans generadors d'alegria en aquests moments-, no és un servei vital. I a això es destinen molts diners.
Més enllà de la crítica per l'elecció d'Eugeni Sallent, perquè ve d'on ve, molts dels que critiquen ho fan per ser contraris a la decisió de prescindir dels serveis de Mònica Terribas –una apassionada de la comunicació-. Durant aquests dies, s'ha mitificat la feina de la fins ara directora de Televisió de Catalunya. No ho ha fet del tot malament, ha portat la televisió pública catalana a tornar a ser líder d'audiència, però hi ha càrrecs que no es poden ocupar massa anys; i aquest, en la meva modesta opinió, és un d'ells. Més que res, per no creure's que el mitjà està al servei del director, cosa que a vegades passa amb el pas del temps. El mitjà és i ha d'estar al servei del país, quan calgui i pel que calgui. I tenir el país com a referència, no com ha passat en els darrers anys, en què s'ha mirat més cap a fora que cap endins. I en alguns casos, i per això no cal cercar gaire hemeroteques, parlant d'Espanya com a país, i parlant dels catalans com si fóssim espanyols. És a dir, ara no s'hi val a defensar que la Terribas ho ha fet tot bé. Perquè he llegit defensors que fa només uns anys eren detractors d'aquestes pràctiques.
Sempre diem que els mitjans han de ser apolítics, i més els públics. Que la Mònica Terribas havia estat la mosca emprenyadora de tothom. I això es palpa, quan tothom està enutjat per com els tracten. Sorprenent oi, que sigui Esquerra qui ara defensi tant la continuïtat de la periodista? Alguna cosa ha fallat aquí.