A la recerca d'un socialista

Avui ha estat Àngel Ros. Fa uns mesos Quim Nadal i Montserrat Tura. I si mirem més enllà, Ernest Maragall o Jaume Sobrequés. Socialistes d’ideals i sentiments, tots ells, que en els darrers mesos han fet un pas enrere. Crítics amb els que “manen” s’han apartat del mig per no ser un problema. No abans sense intentar solucionar el veritable problema que té actualment el PSC. Els que manen. Ho saben bé.

En els darrers dies els diaris ens deixen titulars que, suposo, Pasqual Maragall, fundador del PSC, no deu guardar en la seva particular biblioteca. Titulars que indignen a les actuals bases dels socialistes “catalans”. Titulars que reflecteixen molt bé la situació per la que passa el partit. I lluny d’escoltar als qui disten per arribar a un consens, i evitar el que titulen els diaris, els que “manen” tiren pel dret. I hi afegeixen a cada gest un granet de sorra més.

El catalanisme polític s’ha caracteritzat per saber ser i fer. Ser dins un context no sempre agradable per a alguns i fer, en alguns casos la puta i la ramoneta, per no ofendre a ningú i sobretot per no defallir en la capacitat d’autogovern de la Generalitat de Catalunya envers l’Estat. I el PSC sempre ha estat un pilar fonamental d’aquest catalanisme polític. Des del món local fins al panorama nacional.

Ningú, crec, pot predir el que passarà demà en el sí del grup parlamentari socialista al Parlament. Que la majoria votaran en contra de la possibilitat de demanar al Congrés l’empara de l’article 150.2 de la Constitució crec que és una evidència. El dubte està en qui desobeirà les directrius i quines conseqüències hauran d’acceptar.

I potser sí, que un diputat que es presenta en una llista tancada –greu error democràtic- ha d’acceptar el sentit de vot que adopti el partit. Però amb la mateixa certesa, el partit en qüestió ha de ser conseqüent amb el contingut del seu programa electoral. I el PSC, no ho està fent.

No sé qui serà el pròxim en caure, per voluntat pròpia i per tant per coherència o, directament, per l’expulsió de la direcció. Només sé que, segurament, aquest, no serà el responsable de fallar a la democràcia, ans el contrari.

Al final, el més difícil a Catalunya, serà trobar un socialista.