Canvi de rumb

Malgrat els intents constants i sempre fallits d'intentar millorar el sistema de frens, finalment els trens han acabat xocant. Ha estat un xoc evitable, causat per la desgana d'un dels maquinistes de voler abaixar la velocitat i deixar fer un pas per davant a l'altra. És normal. Durant masses anys, aquest i altres maquinistes com ell, han anat construint moltes vies que ara estan inutilitzades, i tenia ganes de fer camí. A un lloc sense destí, ni futur. A un lloc tancat. Sense mentalitat de créixer. Només de ser. I ser més. Més que els altres.

Per sort, a causa del xoc, no hem de lamentar danys importants. Alguna contusió que ens afebleix en primer moment, però que, com en tot accident, ens fa més forts i ens ajuda a veure i valorar la vida d'una altra manera. I així ho farem. Segur.

El nostre maquinista ens ha avisat durant part del viatge, per la megafonia, que ens agaféssim forts pel que venia. I ho hem fet. Gràcies a això no hem pres el mal que podríem haver pres.

Ara ens han dit que el tren s'arreglava ràpid i, per tant, podríem continuar el nostre camí. Canvia el trajecte. Viatjarem cap al nord. No és una decisió premeditada, és una decisió obligatòria. Sobre el maquinista, i continuarem confiant. Ens va dir què hi havia, i ha estat així. Ell no és el culpable de l'accident. És el responsable d'intentar-lo evitar. I per això li hem de tornar a donar el timó. Perquè ara ens porti cap al nord. Cap al progrés i el futur. A un lloc amb mentalitat oberta. Amb ganes de fer-nos costat i vetllar per tots els catalans. A un lloc on ser, vulgui dir també pertànyer. On ser, vulgui dir compartir. On ser, vulgui dir ser igual que els altres.