Joves polítics: arquitectes del futur

Vaig començar a militar a les joventuts d’un partit polític quan tenia disset anys. Feia temps que compaginava la vida estudiantil amb la meva gran passió, el periodisme. Tot i ser molt jove, gràcies a la molta sort que sempre he tingut -i que de pas sigui dit, pràcticament sempre buscant-me la vida-, acumulava un cert bagatge en diferents mitjans de comunicació. També en altres empreses del sector privat. Doncs com tot jove mentre estudia, em va tocar servir algun cafè, atendre alguna clienta despistada, reposar aliments o, tot i que en un molt curt període de temps, ser un més de la cadena de producció de la cooperativa La Fageda, un plaer, els ho asseguro.

 

La meva entrada en aquesta “selva” no va estar exempta de pors, dubtes i recels. Com tampoc ho està siguen la vida posterior a partit. Recordo com algun company d’algun mitjà de comunicació o algun regidor de l’Ajuntament, del meu mateix partit, em preguntaven si no em portaria problemes treballar de periodista i militar en un partit polític… Feina privada -la que sigui-, servei públic. En aquell moment em venia de gust. Feia anys que, a la meva ciutat, Olot, hi havia el mateix equip de persones, amb una inèrcia i un to que poc anava canviant. Doncs vaig entrar en política per canviar les coses al meu municipi -una mica a contracorrent del meu voltant, perquè no dir-ho-, i al cap de poc temps vaig veure la gran feinada que hi havia per tirar endavant el país.

 

En un primer flash, just quan vaig entrar, poca cosa coneixia del món polític. Sabia qui era el President Pujol, en Pere Macias, la Isabel Brussosa, en Lluís Sacrest o en Mia Corominas. Per a mi, la política eren cares, comportaments, il·lusió per fer que les coses sortissin, i sortissin bé.

De cop i volta, un vailet que els caps de setmana i alguna tarda es passejava per Olot amb un micro a la mà, arribava a les reunions de CDC. ‘Vigileu què dieu, que aquest és periodista‘, em sentia sovint. Va ser allà quan em van explicar que existia la JNC, les joventuts de Convergència.

 

En aquell moment, parlo de l’any 2007, a la Garrotxa la JNC vivia un moment relativament dolç. En Joan Reixach, en Damià, en Gerard, l’Eduard… em van dir que era el lloc on em tocava estar, tot i que jo vaig dir des de bon principi que entrava a formar part d’un partit polític per participar en canviar la meva ciutat. Però posats a emmerdar-nos, i sóc una persona d’aventures, em vaig engrescar. Reunions llargues, sopars, viatges pel territori, assembles tenses… Allò era política, feta per joves, però sovint escoltada per qui prenia les decisions.

 

Entre viatge i viatge, sufragats de la pròpia butxaca -a vegades, hem fet broma amb l’actual presidenta de la JNC que, quan mirem l’extracte de la tarja, només hi apareix Repsol, Abertis i Saba-, anava coneixent altra gent. Jordi Cuminal, Marc Pifarré, Laura Costa, Lluís Butinyà, Meri Planes, Gerard Figueras… persones que es passaven hores i hores treballant per un projecte que es creuen i s’estimen. Persones que avui, no només per la seva dedicació, sinó per currículums acadèmics o professionals brillants, tenen responsabilitats en diferents institucions.

 

Abans parlava que he estat una persona amb sort. Jo diria, que amb molta sort. Cert és que jo considero que mai m’han regalat res. Doncs suposo que els dies i hores, amb catorze anys, dedicats a Ràdio Sant Joan, hi devien influir. Però més enllà d’aquesta impressió personal, cadascú pot tenir la seva, la sort m’ha portat avui a treballar pels catalans i les catalanes des de la política. Amb 22 anys, a qui no li agradaria poder gaudir d’aquesta oportunitat? I és que, lluny del que molts es pensen, això no passa el dia després d’entrar a militar a les joventuts d’un partit polític.

 

Des del dia del meu nomenament fins avui, les he sentit de tots colors. No sé què va portar a que en aquell moment pensessin en mi, tot i que hi ha certes coses que em poden fer arribar fins aquí, però el que sí sé és que feia just dues setmanes que havia iniciat, després de tres temporades dirigint la comunicació en un club amateur, una nova experiència laboral a un club de futbol professional. I prendre la decisió de canviar o no, sabent que en un principi la feina nova en política era només per uns mesos, no va ser fàcil. Coses de la il·lusió. A dia d’avui, a vegades dic que no sé si va ser la decisió encertada però, en tot cas, és una decisió que m’ha marcat la vida.

 

Dic tot això, perquè quan avui llegeixo certs dirigents polítics que, o bé s’han passat la vida cobrant de la política o, senzillament, han tingut tota la família en renda política -més enllà de no haver estat escollida, en aquest cas, per exercir el càrrec que exerceix- parlant de la necessitat d’acabar amb les joventuts dels partits polítics m’esgarrifo i em pujo per les parets. Crec que no han entès la veritable funció de les joventuts d’un partit i, que senzillament, ho confonen -potser per com han actuat ells- amb agències de col·locació. I d’això, malauradament, avui sí que en sobren.

 

Les joventuts polítiques, i parlo de la JNC, però ho podria fer també de la JSC o les JERC, són majoritàriament escoles de formació per a molts joves. Escoles on es treballen les seves idees, s’aprenen uns valors i es viuen unes experiències vitals que, en molts casos, et marquen la vida personal i professional.

 

Com a tot arreu, és cert que hi ha estires i arronses pel no res. Discussions, baralles o males cares per ocupar una responsabilitat -no remunerada i que a qui l’ocupa li fa perdre recursos personals-. Això forma part del joc de la vida i no només de la militància en una formació política juvenil. Però també son coses que ajuden a créixer a les persones que ho viuen.

 

Sovint, i sobretot la classe política, ens queixem que els joves són distants amb els problemes del dia a dia. Que “passen” del que es mou més enllà del seu cercle i que no es preocupen per quin serà el seu futur. Personal i col·lectiu. Potser, aquestes persones que fan afirmacions com la de fer desaparèixer les joventuts dels partits polítics, s’haurien de plantejar si tenen part de la responsabilitat d’aquestes afirmacions.

 

Els joves som el present i el futur. La veu de la il·lusió i l’ambició, matisada per la de l’experiència dels que governen en el present. Però hem de ser un altaveu, també, de com ha de ser el futur que s’està construint. Per una qüestió molt bàsica: perquè serà a nosaltres a qui ens tocarà viure’l, però també serà a nosaltres a qui ens tocarà gestionar-lo. Des de la nostra feina, des de l’àmbit familiar o associatiu o, qui en aquell moment decideixi comprometre’s amb els seus veïns, des de la política. I apartar els joves del circuit polític per la mera qüestió de ser joves i estar ‘mancats’ d’experiència,  és negar una visió del futur vista des del present.