Puny alçat i cap ben alt, per sobre de l'espatlla dels altres
Sóc un ferm defensor de la política com a base de consens per a canviar les coses i, en conseqüència, millorar la societat. Sempre ha estat així i ha servit per això, tot i que alguns, n'hagin fet un ús poc adequat dels recursos públics i del poder que ostentar cert càrrec els atorgava.
La situació actual, de descrèdit, de criminalització, de mentides infundades i de persecució total contra la classe política, porta a molts joves a opinar, queixar-se, criticar, insultar i voler fer alguna cosa per canviar aquest rumb. Estan descontents amb l'actual sistema i, al buscar-ne un de nou, hi ha algú que els il·lumina amb un discurs trencador, de fer net, diuen, de regeneració, amb cara de no haver trencat mai cap plat. Es diuen socialistes, d'esquerres, del poble, treballadors…
Aquest cap de setmana seguia amb atenció els twets que, les joventuts comunistes, enviaven des del congrés que celebraven a Madrid. De convidat estrella, Cayo Lara. Tot un símbol de la regeneració política, amb un discurs mai escoltat, amb unes polítiques mai posades en pràctica. Amb uns companys de partit que mai han trepitjat una cel·la per actuacions il·lícites.
I sense manies, aquests joves cadellets en formació de líders del bé com a tot el que pensi jo sense propòsit d'esmena, saluden als joves lennistes i els animen a continuar amb la seva lluita, a la mateixa vegada que donen suport a Corea del Nord per iniciar una altra lluita de sang, "en contra l'imperialisme" i en condemna de "l'amenaça yanki", diuen. Però la sang vessada poc els importa, llegeixo, si és com la del comandante Hugo Chávez. Entonen que "els que moren per la vida, no poden dir-se morts".
No sé cap a on va la nostra societat. Crec que pocs ho poden saber. Cal canviar el sistema, cal que la política no sigui un 'modus vivendi' per a molts i que alguns ho utilitzin com a forma d'enriquir-se. Cal que tots tornem a confiar en els nostres governants i que ens sentim partíceps de les decisions que es prenen. I que per què això així sigui, tots hi posem de la nostra part. Dient, sense por, el que pensa cadascú. Sense tirar d'argumentari o, encara més greu, d'adoctrinament.
Em preocupa, realment, escoltar certs comentaris i llegir depèn quins twets. La sang, com a símbol de l'amor, ha de servir per unir i no per deixar-la vessar pels carrers en nom de la democràcia i de la defensa dels drets del poble. Democràcia és respectar. Drets són deures. El poble té una història. I no cal viure'n d'ella, peró si aprendre'n de tots els experiments fallits que s'han fet.