Ara, son les 23:46h. Passaven pocs minuts de les vuit del matí quan els crits de dolor del pare, a l'habitació del costat, ens han fet llevar a tots. Ens temíem el pitjor. De moment, un espant més. Un minut amarg, previ a la trucada del meu fillol per informar-me que, per casa seva, ja havien passat els reis. I em demanava si ho havien fet per aquí. No ha trigat massa estona en portar-los a tots cap a casa i obrir regals. Volia les porteries de futbol i les ha tingut. Junt amb la segona equipació del Barça per ell i la Júlia, una tablet o la bandera de la Penya. Aquella cara a l'obrir cada regal i aquell nerviosisme... Quins records. Res a veure a la que ha tingut la mare a l'obrir la bicicleta estàtica que el rei Joan li ha portat. Ja li anirà bé una mica d'exercici. I a mi... ja em va dir el rei blanc ahir que no m'havia portat massa bé. Malgrat tot, m'han portat forces coses. Alguna, però, impagable i difícil de quantificar.
Sortida fugaç fins a Can Ferrer a buscar el Tortell -no sé com m'ho faig que sempre sóc el que recullo el més gran- i cap a casa. Dinar amb dotze convidats. Al moment és bonic... al vespre, dubtava entre els canons d'aigua o anar a fer una migdiada -de quatre hores-, com he acabat fent. Llevar-me per escriure el post, recordar una estona les "risas" que ens vam fer amb la Gemma Aguilera veient en directe La Família Irreal i sopar quelcom. De fet, des de la cuina m'arriba ja una olor a cremat que m'agrada ben poc.
Bona nit, demà, torna la normalitat!
