25 anys de somnis trencats
El pitjor de qualsevol acció en la qual et puguis veure involucrat és no saber el perquè. No tenir ni arguments ni motius per entendre la teva participació en aquella acció. El 19 de juny de 1987 són moltes les persones que es van fer aquesta pregunta. De fet, no hi havia ni arguments ni motius. Ni hi havia perquè. Mai, una vida humana, pot tenir un perquè.
L’atemptat perpetrat pel comando Barcelona d’ETA a l’Hipercor de l’avinguda Meridiana va acabar amb els somnis i els projectes de moltes persones i famílies. Vides humanes que no entenien de política. Que ni tan sols, en alguns casos, devien saber que hi havia un conflicte polític entre Espanya i el País Basc, mai justificable amb la violència.
Aquell dia jo ni tan sols havia nascut. És a dir, el que sé d’aquella història és el que, anys després, he anat escoltant o llegint pels mitjans de comunicació. I salvant les distàncies de viure-ho de manera més o menys directa amb la realitat, un es pot fer una mínima idea amb imatges o fotografies de tal barbàrie. Cor encongit. Sense paraules.
Segurament, i pel que s’ha escrit posteriorment, aquell dia hi ha coses que no es van fer bé. Començant per l’acció d’aquell grup de terroristes, i acabant per qui tenia responsabilitats de govern. Tres trucades en nom d’ETA amenaçant de bomba un centre comercial gran. I al no veure risc, s’opta per no desallotjar. Error. En el qual podríem caure molts presos pel pànic del moment, potser sí, però error que podria haver salvat alguna de les vint-i-una vides que es van esfumar. I també les paraules i els posicionaments polítics de després. José Barrionuevo ho recordava en un reportatge de Jordi Basté aquest mateix matí. A Felipe González, aleshores president del Govern d’Espanya, li va faltar coratge i força per denunciar l’acció. A Jordi Pujol, no. De fet, l’acció mereixia una resposta directa. Incisiva. Que ajudes a fer el cor fort a uns, i a debilitar el d’altres.
Hem viscut unes dècades de morts terroristes constants. Ernest Lluch, Santos Santamaria... polítics del PSC, Mossos d’Esquadra tant els feia la seva condició. El que necessitaven era fer-se veure i sentir. A cop de tret. Fins a tal punt, que com ha recordat avui el periodista Enric Calpena, en molts casos la notícia passava a ser un breu als diaris. Arrossegada per la rutina de la violència terrorista. Obviant el que quedava a terra. Plorant la mort.
No em puc estar de recordar, quan era més petit, la por que fins i tot, ETA havia provocat en minyons com jo. Que escoltàvem el que passava, i no ho acabàvem d’entendre. Que anar al País Basc ens posava el pèl de punta. Etapa superada per a molts, però no per alguns. El temps pot perdonar, però en cap cas oblidar.
La llibertat dels pobles i les persones no s’aconsegueix mai amb les armes. I si mai ha estat així, o algú creu que és o ha de ser així, s’equivoca. El que fa gran un poble i les persones és la seva capacitat de diàleg i de convenciment. Contraposar arguments i motius. I si cal, cedir.
25 anys després d’aquell 19 de juny, els somnis d’uns estan trencats, i el dels altres estancats. A uns els van prendre les ganes de viure i per viure. Al costat dels seus. Els altres encara no han pogut veure complert el somni d’un País Basc lliure. 25 anys després, tot està igual que estava. Tot, excepte les vint-i-una persones que van perdre la vida.