En les últimes 24 hores, dues persones, de perfils, classes socials i professions diferents, m’han deixat anar la mateixa frase: “això peta”. Malgrat ser una afirmació que, des de fa temps, molts tenen al seu vocabulari habitual, la veritat és que em preocupa. Em preocupa pensar en el dia D, però també en la transició d’un model cap a l’altre.
Els que rondem la vintena hem hagut d’escoltar, per activa i per passiva, com els nostres avis van haver de viure la guerra civil. Com els nostres pares van haver de viure els darrers anys de la dictadura. Com per anar al cinema havien de caminar una hora. Com per dutxar-se anaven al riu. Anem cap a aquest estil de vida altra cop?
Em provoca un malestar general obrir un diari i que, les quatre primeres pàgines, parlin de corrupció política. De suborns, de tràfic d’influències… Per altra banda, coses molt habituals en la nostra societat, en el nostre dia a dia. En diferent escala i grau, no és un suborn obligar a un amic a muntar-te un moble, a canvi d’una entrada per anar a veure un partit de futbol?
Començo a pensar que el border line del bé i el mal cada cop és més fi. És quasi invisible. Hem passat del provar i reprovar conductes o declaracions realitzades en públic, a espiar i escoltar per després provar i reprovar. Els polítics, també els periodistes, hem caigut en aquell parany de provocar la notícia per poder parlar d’ella. I no és això.
En un moment com l’actual, on cada dia hi ha centenars de persones que perden el seu habitatge i, per tant, un dels principals drets com a persona i, amb ell, les il·lusions, els somnis i els projectes vitals personals i familiars, no ens hem de dedicar a buscar culpables i recriminar el que han fet. Que hi són i és recriminable.
Dediquem els recursos i els esforços a trobar solucions pels drames socials que ens colpegen cada dia i a lluitar, de forma real, eficaç i sense manies, però amb la pulcritud i la seriositat que la qüestió requereix, contra tots aquells comportaments delictius que hagin provocat el desviament de diners públics a fins personals. De recursos que havien d’anar a parar als que ho necessitaven i que han anat a parar als que s’engreixaven. Perquè la política és necessària per posar ordre i no per augmentar el desordre.
Sincerament, i amb tot el respecte del món. Tant me fa el que Rajoy, Rubalcaba o Bob Esponja tingui o hagi declarat a les autoritats responsables. El que em provoca repugnància i estupefacció és, que avui, tinguin la valentia de publicar el que tenen quan, alguns, potser cometent l’error de no pensar més enllà del moment que vivien, s’han quedat sense res. En un estat normal, ens hauria de cara la cara de vergonya que les persones que ens representen, les persones que representen als aturats, als sense sostre i als que veuen estancat el seu futur per manca d’ajudes, presentin aquestes declaracions. Per dignitat humana. Repartir, és compartir. Compartir és buscar la igualtat.
No vull haver d’arribar al moment de viure de les donacions. Perquè al final, sempre s’han d’acabar tornant els favors. Ara, als jutjats, en tenim bons exemples. Ens cal anar cap a un model de justícia social, basat en que tots puguem gaudir d’uns drets bàsics. I fa uns anys, aquestes afirmacions, no les hauria fet tant a la lleugera. Perquè sempre he defensat que, si no s’ha fet il·lícitament, qui quelcom té, és perquè s’ho ha guanyat. Però potser ens cal començar a pensar més en el que podem arribar a perdre com a col·lectivitat.
La història d’un país, s’escriu per capítols. Per etapes de millor o pitjor viure. Però, fins ara, mai ha esborrat res del que s’havia aconseguit fins el moment. No ens podem permetre que, quan d’aquí cent anys algú miri la història d’aquest país, llegeixi que som la generació dels que vam renunciar al que teníem. No per manca d’ambició, ni de lluita, ni de sofriment… per una qüestió molt més senzilla: per manca de pensar en qui som i com hem arribat fins aquí. Per la ceguesa de sortir al carrer i no voler mirar més enllà de les nostres passes. Passes, que al posar un peu davant de l’altra, queden esborrades pel camí.