La força de la història

El país viu, segurament, un dels moments més importants de la seva història. I aquí, tothom pensa en sí mateix. Podria dir que és molt típic dels catalans, i si be algú em podria acusar d'utilitzar el tòpic, el cert és que no estaria faltant a la realitat. Molts somiem en tocar la lluna, però cadascú busca camins diferents per arribar-hi. I aquí és on ens toca, a tots, aturar-nos un moment, girar lleument el cap i mirar enrere. No només per recordar d'on venim, sinó per saber com hem arribat fins l'avui.

Ahir, a la gèlida muntanya de Montjuïc, testimoni de l'evolució de Barcelona i balcó privilegiat dels atacs als que, no fa massa anys, l'estat espanyol ens va sotmetre als catalans, gent d'esquerres, de dretes, de centre i sindicalistes recordàvem la figura del president Companys: un traïdor per alguns i un màrtir per a d'altres. En definitiva, un president democràticament escollit a les urnes que conscient de la responsabilitat que tenia i escoltant a la majoria dels seus conciutadans va decidir, el sis d'octubre del 1934, proclamar l'estat català. Sis anys i nou dies després, quan el sol tot just començava a treure el cap a la ciutat comtal, morí afusellat per defensar el que creia just.

Lleial amb les lleis que injustament o no, moralment caducades o eficaçment en vigor manen l'estat espanyol, el Govern de Catalunya, el 25 de setembre del 2012, començava a aixecar un nou castell per abraçar l'estrella de la llibertat. D'anxaneta, el president Artur Mas sostingut per membres del seu executiu i algunes entitats i partits polítics. I fent pinya el poble. La majoria silenciosa o sorollosa de catalans que per ideals, sentiments o la butxaca, han dit que prou. Un any després, el castell continua creixent però de vegades, alguna de les peces que el sostenen, trontolla. I ho posa tot en risc.

D'ençà de les eleccions, en aquest país han passat moltes coses. Els dies passen molt ràpid i els esdeveniments se succeeixen sense temps a pair l'anterior. L'un dia milions de catalans s'agafen de les mans de l'Ebre al Rosselló per exemplificar que fem via i que en volem fer via. Un mes després, un 1,5% de catalans, poc més de 100.000 silenciosos -fent un exercici per creure la realitat explicada pels organitzadors- omplen la Plaça de Catalunya de Barcelona per dir que son catalans i espanyols.

Catalunya que ofereix diàleg i Madrid que el nega. Personatges que amenacen amb intervenir militarment Barcelona i d'altres que atempten contra la institució de la Generalitat. I aquí, independentistes residuals esbojarrats que seguint l'exemple de la dreta espanyola més reaccionària i rància insulten i agredeixen als que aposten per una opció diferent a la seva. Montoro que tensa la corda negant els pagaments que pertoquen a Catalunya i els funcionaris, la classe treballadora, que ja no pot aguantar més. Al Parlament, espectacle rere espectacle. Partits minoritaris que mai, absolutament mai han fet cap proposta seriosa per millorar el benestar dels ciutadans i fer avançar el país, s'acusen entre sí de còmplices de terrorisme. Gravíssim en una democràcia. Però més greu que al Congrés dels Diputats, on rau la sobirania de tots els ciutadans de l'estat, electes siguin incapaços de respectar un difunt. Esquerra que juga al joc de la Puta i la Ramoneta amb oposició i Govern. I el país que cada matí aixeca la persiana amb la incertesa de saber si serà el darrer dia.

Els catalans que ens ha tocat viure aquest moment tenim la responsabilitat de no decebre als que, com Companys, han mort per aconseguir el que estem reclamant. Votar i si es pot, guanyar una millora dels drets nacionals i socials del nostre poble. Però per aconseguir això ens cal caminar junts. De lluna només n'hi ha una i de camins correctes per arribar-hi, també.

La majoria silenciosa o sorollosa, però radicalment democràtica, ha volgut que fos el president Mas qui encapçali aquest procés. I està molt bé que d'altres veus sàvies d'aquest país hi vulguin dir la seva, perquè tots hi tenim molt a aportar, però s'ha tenir molt clar que, aquí, al final, més per lo dolent que per lo bo, hi ha un cap de turc. I algú que, com Companys ha escoltat a la gran majoria del poble i ha decidit fer-los cas, no es pot sentir mai com un caminant sol. Perquè n'hi ha que des de diferents racons ens vigilen. I esperen qualsevol gest de debilitat per atacar-nos.

Del 1934 fins avui la societat ha canviat molt. O si més no, aquesta és la sensació general o el que, a mi personalment, m'agradaria creure. Però malauradament hi ha gent que no canvia. Que es queda enrocada en la raó absoluta, en el pensament únic, en l'ordeno i mando. Gent que creu en les armes com l'única via de solució als problemes. Potser perquè en el seu entorn ningú els ha explicat que existeixen altres formes. Persones que, per fer vàlida la seva opinió, vessaran la sang que calgui. I que vindran com gegants enfurismats a destrossar-ho tot. I llavors, abans no sigui massa tard, ens caldrà agafar-nos fort de la mà i evitar el seu pas. Perquè al final, en els moments difícils, els catalans sempre anem a la una i sumem. Potser ens cal posar això en pràctica sense necessitat d'arribar als extrems.