... la lluita continua!

Fa mesos que he anat dient públicament que, quan un dirigent polític entorpeix el funcionament d’una acció de Govern, d’un país, o d’un procés sobiranista, aquest ha d’apartar-se de la primera línia política. Per què les rodes del vehicle, tot i que sigui a marxes forçades, a empentetes, puguin continuar rodant. I arribar al destí final. Allà on la gent s’hagi proposat que arribi. I això, pot voler dir fer-ho quan la pressió mediàtica se li llança a sobre, quan se l’imputa o quan se l’acusa. L’entorpiment pot arribar en qualsevol moment, justa o injustament.

En aquest país hem tingut molts exemples de persones que, amb la seva actuació, han malmès la imatge de Catalunya i l’Estat. Molts. I mai han dimitit. Alguns que han robat diner públic –provat, i condemnats-. D’altres que han comès irregularitats en bé del que gestionaven. Alguns que s’han anat a reunir amb terroristes d’amagat... També tenim els que han negat la crisi fins al final, els que enmig d’un rescat econòmic de la banca se n’han anat a veure un partit de la selecció espanyola de futbol. Un rei, que fent ús de la seva supèrbia, ha fet callar a un cap d’estat de forma impertinent. Militars, que han defensat l’ocupació amb armes de Catalunya per negar-li el seu dret a opinar i decidir.

El terrorisme d’Estat que practica Espanya des de fa uns mesos, i sí, que em diguin el que vulguin, és així, avui s’ha cobrat la primera víctima. Per alguns, acabar amb un Pujol, era una obsessió familiar que ha anat passant de generació en generació. I és clar, quan democràticament un no se’n surt, ha d’utilitzar altres mecanismes al seu abast. I precisament, d’això, Espanya en té molts.

L’Oriol, en tant que Secretari General del partit que governa el país –tocar al President, suposo que els fa més por- ha hagut de ser el cap de turc. I sí, tal com va dir, ha decidit no fer nosa al procés i apartar-se, no com d’altres que tant criden i poc fan. Ha renunciat a continuar liderant el partit i el grup al Parlament, però ha decidit mantenir l’escó. Oi tant. Només faltaria.  Si en uns mesos es demostra que és innocent, pot continuar exercint la seva tasca. Si es demostra que és culpable, hi ha de renunciar. Si avui hagués plegat, hagués perdut la plaça guanyada a les urnes per una pressió injusta i per un linxament excessiu, digués el que digués el jutge.

Però amb aquest tema, tampoc llançaré floretes. De la mateixa manera que crec que ni ell, ni el socialista Dani Fernández, per posar dos exemples, poden perdre l’escó aconseguit a les urnes fins que la justícia dicti sentència, considero que tampoc haurien de continuar cobrant el sou que els pertoca com a diputats. O sí, i destinar-lo a una entitat benèfica.

Avui, com és habitual, a les xarxes socials han aparegut intel·lectuals que en saben de tot. Cadells del PP donant lliçons d’ètica política i demanant dimissions, periodistes fent sarcasme d’una situació col·lectiva que, més que gràcia, fa pena...

De veritat que em provoca un cert fàstic veure que, en aquest país, es celebren més les coses negatives que les positives. Que quan es tracta de llançar merda, tothom surt a la palestra però, quan es tracta de construir i arribar a un consens realista i tocant de peus a terra, ningú és capaç de posar-se d’acord.

Lluny de caure en el desànim, ara més que mai, és moment d’emmirallar-nos en tots aquells catalans que cada dia fan les coses ben fetes i, que amb dificultats, creuen que aquest país té futur i esperança.