La necessitat d'explicar-me

Han passat ja prou hores per a reflexionar amb la fredor que una situació així requereix. Em sento obligat a donar explicacions per desmentir les acusacions que se'm fan. I tinc la necessitat moral de fer-ho.

Aquest matí, m'han notificat l'obertura d'un procés contra la meva persona, amb l'acusació d'incitació a la violència, el racisme i la xenofòbia en recintes esportius, per uns fets que van succeir el 22 de juny 2013. Segons recull la notificació que m'han entregat, els agents de la policia nacional que em van retenir, fins a un total de 13 per una persona com jo, que poc supera el 1,60 d'alçada, afirmen que vaig ser el responsable d'originar uns aldarulls inexistents, abans de l'inici d'un partit de la promoció d'ascens a Primera Divisió, entre l'Almería i el Girona. Apunten, literalment, que "se encontraba en la entrada de acceso al estadio Juegos del Mediterráneo cuando se dirigió a los agentes actuantes en los siguientes términos: putos gilipollas, puta policía española de mierda, me cago en todos los españoles a ver si nos vamos de una puta vez. Al proceder a su identificación el mencionado se expresa en catalán diciendo: asquets imbécils i va xuclar la polla, ocasionando con su actitud una alteración del orden público en el acceso al recinto deportivo". Jo mateix, en llegir-ho, m'he vingut a terra. I més, en veure que m'oferien un pacte amistós per aturar el procés, amb el pagament de 4000 euros de multa i la prohibició d'entrar a qualsevol recinte esportiu en un any. Desproporcionat.

Com ja vaig explicar i escriure en el seu dia, els fets van ser totalment diferents al que la policia escriu.

Jo, que anava a cobrir la informació pel diari Nació Digital en el qual hi col·laboro habitualment, degudament acreditat pels serveis de premsa de l'Almeria, em vaig atansar a fer una fotografia quan, abans de començar el partit, requisaven estelades a seguidors del Girona. Un policia, del qual poso en dubte hagi passat el test psicològic, em va fer acompanyar-lo de males maneres cap a un racó amb poca visibilitat, davant la sorpresa de molts seguidors del Girona, per identificar-me. En aquells moments, vaig tancar els ulls i vaig passar por. Molta por. Van ser quinze minuts de desprèci, d'insults pel fet de ser català, d'amenaces i, entre d'altres, de retirar-me l'acreditació per accedir a l'estadi. Fins i tot, en aquesta estona, van fer fora amb les paraules "a usted nadie le ha pedido que estubiera aqui" a un càmera de Canal Sur, a qui agraeixo el seu comportament, que va reclamar que m'alliberessin, que era un periodista més acreditat que no estava fent res dolent més enllà de la seva feina.

Aquest matí, al llegir l'acusació, m'he quedat perplex. Per una banda per comprovar que havia fet coses que no recordava haver fet. Per l'altra, per veure com la mateixa policia, els qui han de vetllar per nosaltres, mentia de forma intencionada en la notificació, que arriba deu mesos després dels fets succeïts, i que no té cap fonament. Entenc que és un tema polític. I que no qualsevol ciutadà de l'estat espanyol té la possibilitat de passar pel mateix que vaig haver i estic havent de passar avui. Perquè després, no sé què hi hauria ni d'estat de dret ni democràtic que diuen que és l'estat espanyol.

Lamento el que ha passat. I el que he hagut i estic visquen. Un autèntic malson. Les últimes hores han estat hores molt difícils. I ho saben prou bé els qui estan al meu voltant, i els haig d'agrair l'esforç per calmar-me i trobar la fredor per escriure aquestes paraules. I també haig d'agrair molt sincerament a tots els suports anònims rebuts, als de companys de feina, als de dirigents d'entitats ciutadanes i socials, i als de partits polítics diferents als quals simpatitzo, que s'han posat en tot moment a la meva disposició.

A mi, avui, m'han deixat tocat. Suposo que com a qualsevol jove de 24 anys, a qui acusen d'uns fets tan greus i a la vegada falsos. Però no han aconseguit enfonsar-me. Potser sí durant unes hores. Però en aixecar el cap, veure els missatges de molts de vosaltres i valorar la seva forma d'actuar respecte a la meva i la vostra forma de ser, dic que això no s'atura. Que no arribaré a cap pacte amistós amb algú que m'acusa de quelcom fals. I que, ja que no em permeten confiar en l'estat de dret que m'ha de garantir la policia, dipositaré les meves esperances en l'estat de dret que garanteix la justícia.

Moltes Gràcies a tots!

Joan Guirado i Garcia

Olot, 31 de març del 2014