L'altre futbol

Dimecres a la nit, mentre mirava El Cercle del 4 en homenatge a Pep Guardiola, em van venir una sèrie de preguntes al cap que donaven peu a fer un article sobre el futbol i la bombolla que envolta aquest esport. I després de la mort de Manolo Preciado, de llegir una entrevista que li van fer fa un temps a la revista Proyecto Panenka, he acabat de veure clar que hi havia arguments per fer-lo. Lamentablement, la mort de Preciado i la marxa de l’entrenament actiu de Guardiola ens deixen sense dos dels tècnics que, darrerament, ens han donat motius per estimar i veure el futbol d’una manera diferent. D’una manera no arrogant. De viure el futbol tocant de peus a terra.

Tot i que el futbol i jo, en el terreny de joc mai hem estat prou amics, al llarg de la meva vida he mamat molt futbol. El meu pare va patir els insults per haver d’exercir la seva feina –àrbitre- a camps com el Benito Villamarin, el Vicente Calderón o Son Moix. Posteriorment va fundar un club a La Canya, un nucli sense ajuntament, però que ha tingut durant una colla d’anys un equip de futbol femení a l’elit estatal. I tot plegat deixant hores i obligacions familiars de banda. Fins i tot la cerimònia del dia de la meva comunió. Ara bé, el motiu era justificat: l’ascens d’aquest equip esmentat a la Primera Divisió nacional. Al final, jo també m’hi vaig escapar!

Sense grans sous quan era àrbitre, i perdent diners quan era directiu del club, a casa vivíem el futbol d’una manera diferent a la que es viu per la tele. El meu pare era dels que vivia el futbol per passió. Sense pretensió d’aconseguir res més. I mira, la setmana vinent, amb 62 anys, després d’una malaltia que li ha canviat la vida i uns quants anys després de deixar el món de la pilota, el club que va fundar li ret un homenatge.

Actualment, en un moment de crisi profunda, on molta gent surt al carrer contra els governs i el sistema, ningú és capaç d’aixecar la veu contra el futbol. I contra tot el que això mou. Ni aquells que es mouen en contra la banca o les decisions dels governants. Bé, sí. Ho han fet Javi Poves –exjugador de l’Sporting que va deixar el futbol professional per aquest motiu, i Preciado, que en aquesta entrevista a la revista Panenka afirmava que el futbol estava hipervalorat-.

Quan parlava al principi de Guardiola, era perquè durant el reportatge de TV3 tornaven a emetre unes paraules en les que deia que “el que més perdo sóc jo”. I tant. Milers d’euros cada mes. El sou de la vida de qualsevol treballador. De fet, penso que si Guardiola vol, no li cal treballar mai més. I encara és dels que toca bastant de peus a terra. Però amb un sou encara desorbitant. Em preguntava si Guardiola, que s’estima i molt el futbol, també seria capaç d’entrenar el Barça amb un sou d’uns 6.000 euros mensuals...

Part de l’actual crisi econòmica a Espanya és culpa del futbol. No pot ser que clubs recorrin a crèdits milionaris amb entitats que després s’han de rescatar per fitxar jugadors, que més que rescatables, més d’un deixaria nedar sol a alta mar. No pot ser que en un equip de Primera Regional o Tercera Divisió, hi hagi gent que cobri el doble del que cobra un peó d’indústria. En molts casos jugant amb els sentiments de socis i aficionats. Si alguns diuen que els polítics viuen en un món irreal, on viuen tots aquells que viuen del futbol?

Potser és cert que, en els últims mesos, el futbol ha alegrat la vida de molts i moltes quan tenien pocs motius per alegrar-se. Però d’això, a continuar vivint en una bombolla que s’ha demostrat que acaba petant i fent gran l’ona expansiva n’hi ha un tros. I només faltaria, que ara la prima de risc espanyola depengués del resultat de la Selecció Espanyola a l’Eurocopa. Tot i que, si això influeix, ja tenim un motiu més per ser independents. Amb els resultats del Barça, sempre estaríem ben valorats no els catalans?