L'home del somriure

La notícia de la mort d’una persona sempre et provoca un malestar general. Avui, amb l’adéu d’en Licu, aquesta sensació encara es fa més latent. Els que hem tingut la sort de conèixre’l, en el meu cas,a fora del terreny de joc i durant una temporada en certa manera a dins, sabem de la seva capacitat humana i la seva humilitat. Dos valors que, al front de l’Escola de Futbol Bosc de Tosca, ha sabut transmetre en una filosofia de club especial.

 

Després de rebre la trucada amb la mala notícia, he intentat recordar alguns moments amb ell. I tots, em provocaven un somriure, agredolç per la situació del moment. He recordat el dia que la UE Figueres va visitar les instal·lacions del Bosc de Tosca en un partit de Primera Regional. Els altempordanesos, acostumats a les altes esferes, es trobaven amb un camp de veïnat, de “patates” el van qualificar. Arreglat amb l’esforç i la il·lusió de pares, jugadors i veïns. Després de sentir algun comentari despectiu cap a les instal·lacions, en Licu, va sorprendre la junta a la mitja part amb unes plates de gambes i cava. A la tornada, a Vilatenim, el club figuerenc fins i tot va fer anar l’aleshores alcalde i ara conseller, Santi Vila, a rebre Rodà.

 

La seva passió pel futbol, per l’aprenentatge dels menuts i per Bosc de Tosca, era tant alta que es passava hores i hores al terreny de joc. Resident just al costat, més d’una vegada li tocava anar a fer una visita a casa però no per quedar-s’hi a descansar, sinó a buscar alguna pilota que l’hi havia caigut al jardí.

 

Avui, el món del futbol i l’esport garrotxí està de dol. En un moment en que sentim com algunes administracions estan endeutades per culpa d’avalar clubs de futbol, cal posar de més relleu que mai el compromís de persones com Rodà, que amb esforç, entrega, estima i humilitat, han aconseguit grans gestes amb petites coses.