Ens fem grans i, a mesura que avancen els anys, ens toca prendre decisions cada cop més importants. En una jornada històrica, 135 catalans, representants dels més de set milions que vivim a Catalunya, van tenir una oportunitat única: posar al servei del poble de Catalunya el dret a decidir el seu futur.
El Parlament, on rau la màxima representació de la sobirania catalana, va tornar a acollir ahir escenes tristes dins un marc d’esperança, poc dignes de més de mil anys d’història i d’una nació que té aspiracions de ser. Escenes, interpretades per un conjunt de persones que sembla, poc coneixen d’aquesta història que han escrit Espriu, Companys o Guifré el Pilós i que, encara menys entenen del desig de milers de persones que clamen per esdevenir allò que fa anys que som i ens sentim.
Decidir és una qüestió que fem cada dia. Decidim a quina hora ens llevem, decidim què esmorzem, amb quin mitjà de transport anem a la feina i amb quin entusiasme saludem als companys. Avui, la salutació d’un gran “Bon dia” es veu truncada per la remor de fons dels que xiuxiuegen que avui encara no ha sortit el sol.
Malgrat que el dia sigui gris, entre els núvols de tempesta, s’ha obert una primera escletxa que ens il·lumina un camí en el qual cada dia hi hem de sumar més catalans. Perquè la història d’aquest país s’ha construït a partir de la suma i la confiança de la seva gent i en la seva gent, en el que ens ha deixat personatges com Pau Casals, Gaudí o Blay. I la història s’ha de continuar escrivint amb el que fem nosaltres ara.
Com escrivia Miquel Martí i Pol, amb les mans pintades de colors, ara ens posarem la roba de festes per fer aquest camí. I al final, si tot es fosc, tornarem a casa repetint en veu baixa versos del que encara estimarem, cansats, decebuts, esperant que, de nou, el sol maduri el blat, i una nova collita creixi amb la il·lusió de ser, per no perdre qui hem estat.