Una festa en blanc i blau

Sense la més mínima intenció de fer la competència a la companya i amiga Gemma Ruiz, que em consta ha reflectit molt bé el que és la festa dels blancs i els blaus en els relats servits durant els dies de la festa major de Granollers, acabo el quadern d'estiu amb la meva visió del que ha estat la meva visita a aquesta festa.

Trenta anys d'història d'una sana competició entre dues colles, agrupades en dos colors símbols de la noblesa, i que tot i que no ho diguin els seus estatuts fundacionals, guarden molt més que una passió pel blanc o el blau o una llarga tradició familiar. Guarden una forma d'entendre la societat que, amb el pas dels anys, per sort, s'ha anat diluint i, avui, fills d'obrers i d'empresaris, de Palou o de Ponent, es posen al coll un mocador del mateix color i s'arremanguen per treballar intensament pel bon funcionament de cadascun dels actes de la festa. Allò que, inevitablement, fa que amb l'esforç de la societat civil funcioni una festa major que, fa només tres dècades, estava a punt de desaparèixer. Una clara mostra que units, els pobles tenim molta força. I que no sempre és necessari el lideratge de les administracions, sinó que poden fer molt estant a l'ombra i donant suport.

'La Guimbada' -la festa té himne i tot-, deixa molt clar el que, en aquest país de tradicions, són les festes majors: "quan l'estiu s'acaba i s'acosta anar a currar, Granollers fa festa i no pensa en l'endemà". Per això, malgrat ser una competició, el més important no és qui guanya la festa, si blancs o blaus, sinó passar-s'ho el millor possible. La Porxada, la plaça de les Olles o la plaça del Cony són plenes a totes hores del dia de petits i grans. Es nota qui és granollerí i qui és forà: els primers vesteixin peces de roba del color de la seva colla i els segons no. I si han tingut intenció de fer-ho, segurament al passar per la botiga de la festa i veure que havien de fer més de mitja hora de cua per comprar algun element decoratiu, se'ls han passat les ganes. I és que la maquinària organitzativa, que funciona a la perfecció, es veu fins i tot desbordada.

Tot i no ser granollerí, i malgrat viure la primera nit de festa en la indefinició, finalment fins i tot jo vaig penjar-me mocador al coll. I els asseguro que d'aquesta forma la festa es viu diferent. Tot i no tenir un vincle sentimental amb el festum, des d'un balcó del carrer major, un espera que guanyin els del seu color l'estirada de corda. Entre la multitud de bestiari de la faràndula -cada colla té algun animaló-, un granollerí em diu que tenen la millor festa de Catalunya. Jo sempre havia defensat que aquest títol l'ostentaven les del Tura d'Olot però… no sé si serà perquè he vist les festes en blau -per cert, guanyadors finalment de la festa d'enguany-, que potser fins i tot tenia raó!